Arqueologia d'una educació revolucionària

LaDirecta: XAVIER DÍEZ | 18/04/2013

Quan parlem d’educació llibertària, ràpidament apareixen dos noms: Ferrer i Guàrdia, d’una banda, i el CENU, de l’altra. En el primer cas, se sol fer referència a un dels inspiradors de l’ampli arxipèlag d’escoles racionalistes. En el segon, a un exemple aïllat de construcció i col·lectivització catalana d’un sistema educatiu al llarg de la revolució. Tanmateix, Ferrer i Guàrdia no va constituir el cas únic (ni potser el més rellevant) d’una tradició pedagògica àcrata rica i variada i, després de llegir el darrer llibre d’Escrivá i Mestre, el CENU ja no s’hauria de considerar l’únic referent institucional pel que fa a la institucionalització d’una escola revolucionària.

Probablement, el fet que explica aquesta fixació en els dos grans referents del paràgraf anterior tenen més a veure amb les recerques històriques, especialment les iniciades a la dècada dels setanta, que amb la pròpia realitat polièdrica. En la relació conflictiva que manté la ciutadania d’Ibèria amb el seu passat, el silenciament històric de l’anarquisme
va impedir reclamar l’herència de la rica tradició cultural i educativa de les nostres avantpassades anarquistes. Tret de les universitats catalanes i poques excepcions més, les institucions de recerca van vetar la cultura anarquista i això va fer que semblés que només hi havia hagut experiències llibertàries significatives a Catalunya. Fins i tot, un determinat corrent historiogràfic havia arribat a aquesta conclusió. Afortunadament, al llarg dels darrers quinze anys, generacions d’historiadores joves amb una formació molt sòlida estan fent excavacions en el nostre passat llibertari comú i extreuen petroli historiogràfic. Una bona mostra és el llibre Cultura para todos, amb el qual les autores són capaces d’impressionar aquella gent que, se suposa, érem especialistes en aquest àmbit. El llibre manté un deute impagable amb les investigacions, a mitjans dels noranta, del gran renovador dels estudis de la cultura llibertària, Javier Navarro.

Aquest historiador valencià va obrir un nou camí per renovar la visió de la complexitat
de l’univers cultural àcrata, especialment a Llevant i més enllà. Rafael Mestre i Cristina Escrivá es dediquen a rescatar antigues fons inexplorades per demostrar que el cas del Consell d’Escola Nova Unificada no va ser un bolet ni l’única experiència en el camp de la pedagogia llibertària durant la revolució de 1936-1939. En un exemple d’alta divulgació, les autores ens rescaten el madrileny Consejo Local de Cultura (una ambiciosa i reeixida rèplica del projecte català), l’Escola Politècnica Confederal, les Escoles de Capacitació Professional, les extenses experiències d’escoles racionalistes d’ateneus llibertaris i col·lectivitats espontànies, les colònies escolars, els centres educatius organitzats per les Joventuts Llibertàries i Mujeres Libres i les iniciatives d’instituts obrers que pretenien superar l’exclusió de la classe obrera respecte els ensenyaments secundaris. Tot plegat, se’ns mostra a través d’una aclaparadora informació gràfica i documental, que palesa la serietat dels plantejaments, el rigor i el gran esforç organitzatiu, el convenciment que la cultura esdevenia la gran eina alliberadora d'aquella gent que, com va explicar Joan Garcia Oliver, “no tenien nom ni comptaven per a res”.

Aquest llibre, iniciativa de la Fundació Salvador Seguí, obre moltes línies d’investigació que ens obliguen a rellegir la pròpia història llibertària, en el sentit que ens incita a abandonar el mite i l’èpica perquè parla de realitats: de la capacitat de generar una cultura i, sobretot, un sistema educatiu potent, de qualitat i contrari a la legitimació del capitalisme, que és el que teníem abans i després de la revolució i en la mediocritat social dels temps presents.

Cristina Escrivá i Rafael Mestre
Cultura para todos.
El movimiento libertario
y la educación, 1936-1939.
L’Eixam Edicions. València 2012

@Edullibertaria